Entrevista #50AnysCamposEstela: Elvira Tormo, Cuina Central


Amb pràcticament 20 anys a la casa, l’Elvira sempre ha treballat a la Cuina Central ubicada a Rubí Sud, frec a frec amb els equips de cuina i els proveïdors amb perseverança i un somriure.  De seguida que parles amb ella perceps que li encanta la seva feina i el món que envolta els menjadors escolars i els restaurants.

L’Elvira sol compartir amb els seus companys fotos dels plats que cuina a casa. I, fruït d’aquesta passió per la cuina, és una de les col·laboradores habituals que, de forma voluntària, participa als tallers que organitzem amb els alumnes de la Finca Font del Ferro de Rubí, una empresa municipal que ofereix una alternativa formativa-laboral a persones adultes amb discapacitat psíquica de la localitat. Tots els dimarts a la tarda, mentre dura el curs escolar, l’Elvira s’acosta a la cuina de l’Escola Torre de la Llebre i, acompanyada d’en Martí i l’Ester, gaudeix d’aquestes sessions de cuina on es fomenta l’autonomia i la creativitat de tots els que hi participen. 

  • Quin moment et ve a la memòria quan penses en Campos Estela. Ens explicaries una anècdota?

Just quan vaig començar el cap de cuina em trucava per dir-me que m’havia equivocat en les racions i que ja podia posar-me el davantal perquè sinó, no arribàvem per servir el dinar a temps. Com que era novell en la meva feina m’ho empassava, baixava corrents a cuina i llavors es feien un fart de riure tots els meus companys. Ara somric quan hi penso.

  • Si haguessis de descriure Campos Estela en poques paraules, quines triaries?

En trio una, pluralitat. El de Campos Estela és un equip divers i sempre és busca espai per a cadascú. El plantejament bàsic és que tothom és bo per a alguna cosa.

  • Què creus que ha canviat més de l’empresa (o dels menjadors escolars) durant tots aquests anys?

Els canvis a la cuina... hem millorat molt en servei. Hi ha molta més feina en el control sanitari que als inicis. I per això, es va optar per passar de línia calenta a freda, per assegurar-ne el màxims estàndards en seguretat alimentària en cas que haguem de dur el dinar a l'escola pel fet que no comptin amb instal·lacions pròpies o en condicions. Principalment els nostres equips treballen des de la cuina de les pròpies escoles i aquí els procediments i la traçabilitat també han guanyat pes si ho comparem amb els inicis.

  • Ens explicaries un joc de taula dels clàssics perquè el puguem recuperar a les escoles amb els infants?

Intercanviar cromos, jugar amb els tazos i retallar nines en paper són els que més bons records em porten. També m’agradava un joc en que triàvem una lletra i llavors havíem de dir països, rius, colors o adjectius que comencessin per aquella lletra.

  • A què t’agradava jugar a l’aire lliure quan eres petita?

A gomes i a bales -li’n dèiem canicas-. També a moros i cristians, en que jugàvem per equips rivals i havíem de córrer per salvar-nos i que no ens fessin presoners del castell.

  • Quin és el plat més característic de la casa o quin t’agrada més.

Als menús dels inicis és cert que es cuinava més pasta i arrebossats. Ara la planificació dels menús és molt equilibrada, conté molta més verdura que abans. I plats com les cremes de verdures, el bròquil o llegums com els pèsols cada vegada tenen més acceptació entre els alumnes que dinen cada dia amb nosaltres. És un pas endavant.

  • Un desig pel futur

Créixer i millorar.

Tornar