els companys del dia a dia en sabeu d’aquesta experiència. ara mateix m’en vaig a fer el café del dia 6! un cop assabentat de que hem pogut atendre tots el compromissos (nomina, proveïdors…) gaudeixo de només uns minuts abans de començar a rumiar el que cal per assolir les fites del proper mes. tot un plaer. uns mesos més escéptic, uns altres més irònic i sempre rumiant nous projectes. a fi de comptes, un plaer.

un dia us parlarè d’una conversa que vaig tenir amb un amic, en lluis, a propose dels camins de la vida, el ser, el tenir i el fer. i en consequüència dels plaer que algunes vegades s’experimenta quan creus haver triat el bon camí. avui us avançaré que pot ser, d’aquí a un parell de setmanes, una senyora que no conec, només per teléfon, l’àngels, pot aconseguir quelcom que esdevindrà, sens dubte, un inmens plaer.

no malpenseu, parlo de plaers intelectuals. pero fins aquí puc llegir. de fet… escriure. caram quin rollo per no dir-vos res, oi? doncs ja us ho explicaré a partir del dia 21

pd 1. si en voleu saber més, us adreço al meu post de juny 2008 adrià vs santamaria. per cert avui m’han dit q per sant martí son les festes de sant celoni. es veritat?http://www.camposestela.com/truita/?p=6

ha estat un curs… molt dur. i el de menys ha estat la crisi. hem patit una pila d’històries desagradables que cal deixar enrere d’una vegada per totes. ens hem deixat pel camí una colla de gent que estimavem, i estimarem sempre; vam tenir un bon ensurt amb la cuina central; i gracies a la conya aquesta de la punyetera crisi, ens sovinteja la sensació del temps perdut, el regust amarg de l’incertesa en vers els projectes engegats els darrers anys, doncs alguns trigaran més del compte en veure la llum.

i qué! ara no val a badar! cal traçar una camí de petites fites. tenim clar el que volem ser, ara només cal fer-ho. estic convençut, tot i la dificultat, d’anar pel bon camí.

el dimecres la previa, després els banquets de fi de curs, tot seguit començar a tancar cuines i obrir els millors casals d’estiu. al juliol, la festa de comiat i a planificar el proper curs: la certificació de vallès, la planificació trimestral i de ben segur un munt de novetats, qui sap pot ser comencem a parlar d’una cosa anomenada hàbits

de cara al futur… jo ho tinc clar. pero tu, tu qué ets?

optimista (inclinat a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable),

realista (actues tenint en compte les coses tal com són realment) o

pessimista (veus les coses en l’aspecte menys favorable).

si us plau, tria la teva i deixa’m un comentari!

zenquiu.

pd. a tots aquells q ens trobem pels coles i m’hi parleu del blog, moltes gracies

us deixó un parell de fotos de la visita als menjadors escolars de roma. un projecte força interesant, tant per la vesant gastronòmica com pedagògica. amb un servei d’abastiment increible els enciams pasen de l’hort a la panxa en menys de 72 hores; l’espai de menjador es considera espai educatiu i les mestres dinen a taula amb els nens de la seva clase… i tenen una biblia, com els americans, on descriuen els conceptes culinaris a aplicar a cada àpat. cal preguntar-se quan la nostra administració es decidirà a donar el pas!!!

zenquiu

dijous 3 d’abril. abans de les 06:00 am ja era pasejant per manhattan. he tastat mitja docena de cafeteries y totes igual. de l’estiu cap aquí tot ha canviat. ara tot es healthy, saludable. I’m so tired, really tired. crec que domiré com una soca a l’avió.

ara soc a newark (es pronuncia nuguork). abans de pujar a l’avió us penjo la millor foto del viatge. un entrepà de tres formatges amb confitura d’albaricoque, planxat, amb unes olivetes marinades amb xili i un got de apple cyder. una sidra dolça sense alcohol. encra creie que aquí es menja malament. tot per poc + de 8,00$. vamos mil pelas. demà en parlem.

bon dia a tothom!

pd. he sortit a la tele, al programa good morning america. de casualitat pasava a prop del presentador.

april 1st, april fools day.aqui es el dia de los santos inocentes. amy me ha dicho esta mañana que tenga cuidado con las bromas. pero ha sido el día más serio de la semana.

he tomado un taxi del ICA a Poughkeepsie. era una especie de furgón para turistas. lo conducía un  moreno de las dimensiones del país. hemos hablado de los hijos, de lo duro de ser negro, de obama. me ha insistido, una y otra vez, este no es país para negros. finalmente hemos bromeado con que el color de obama no era negro. más bien sucio. a mitad de camino entre el café con leche y un capuchino. me ha dado una tarjeta por si alguna vez vuelvo y necesito un taxi. quien save, tal vez.

 ahora me encuentro en el tren de vuelta a nueva york. dos horas por delante escribiendo, escuchando música, en silencio, como todo el mundo. en este país todo el mundo está en silencio. deseando entablar conversación. en sus miradas puedes leer: háblame!!! a esta situción ellos le llaman… tener un gorila de ochocientas libras en el salón. la usan cuan todos saben una cosa, pero nadie se atreve a empezar. aquí da gusto ser educado. agradecen cualquier gesto una y otra vez, y eso les da pie a preguntarte quién eres, de dónde vienes, que haces aquí, a dónde vas y que es lo que más te ha gustado. las cinco preguntas que ingrid, mi profesora de american english me advirtió. too nice people, american people.

el institute culinary of america se encuentra una porción de tierra idílica al norte de nueva york. muy cerca de la residencia de los roosvelt. lo sé por que el taxista aprovechó mi viaje para recoger por el camino a dos tipos de texas y dejarles en la biblioteca de la residencia roosvelt. la travesía en tren bordeando el rio hudson es so nice. en medio de paisajes quemados por la nieve aparecen oasís de un verde eléctrico anunciando la primavera. el río es de un color oscuro. y decenas de inmensos puentes lo cruzan de uno a otro lado. bienvenido a no sé donde.

el viaje ayuda reflexionar sobre las primeras conclusiones del viaje.

avui en derek, logistical supervisor of culinary concepts department, vamos el fill de l’amo, m’ha portat a voltar per les escoles. hem visitat tres escoles de queens, la PS 7, la 141 i la  235, també coneguda con la seven, la guan foriguan i la chu zerifai. a la més petita donen de jalar per a més de 800 de canalla, a més de servir catering per altre escola. so big, guy. you know! primera conclusió: es collonut aixó de posar numeros a les escoles. t’estalvies molts mals de caps. ola no?

el dia ha estat dedicat a la part operacional. tres escoles ben diferents, tres managers completament diferents i tres problemàtiques diametralment oposades. la primera es una escola per a nanos de 5 a 8 anys. la segona y la tercera son middle schools amb nanos complertament diferents. l’una en mig de no res, entre el china town i el barri grec de queens, i l’altre es un escola nova plena de gom a gom de llatins.

ara be una cosa si trobat per igual a totes: la gest es molt amable i quan saben que vinc de barcelona encara més. no cal saber castellà aixó es ple de llatins. i com no, m’he trobat una galega que m’ha convidat a sopar aquesta nit amb la seva mare. li he dit que havia quedat, resulta que la mare tenia de noranta anys i ella força… feitiña. fora conyes, fa gracia trobar-se a una mestre de sanxenxo a queens. la dona s’ha emocionat i jo també al veure la seva reaació. I can feel it!

vet aquí, he decidit escriure dos posts avui. abans de marxar m’hi veig incapaç de convercer a ningú un cop sigui a casa de que les criatures d’aquesta ciutat megen molt be a les escoles. ja sé que es una batalla perduda. així doncs en primer lloc presentaré una llista del 5 coses que he vist i 5 que no he vist, i que cadascú decideixi. un cop fet aixó, donaré resposta a les questions que vam prepara amb l’ester mata abans de marxar.

ok? you know, guy. this’s new york city

NO HE VIST:

. l’obesitat infantil desmesurada que molts documentals intenten vendre a europa

. drogues, violencia, sexe, alcohol… bé alcohol si, pero no a les escoles

. olis, fregits ni fregidores

. desordre, improvisacióbruticia, desperdicis…

. treball dels hàbits a taula

HE VIST:

. tot es cuina al forn

. buffets d’amanides a les escoles: brócoli cuit al vapor, enciams, llegums, pebrot…

. obsesió pel HEALTHY en el producte, pero sobre tot en el procés

. diferències en els  hàbits alimentàris i els horaris del àpats

. l’omnipresència del HACCP en l’optimització dels procesos i els costos

q pasa xaval?

no sé si en carlitos t’ha dit res, pero soc a les ameriques. ben bé no sé que faig aquí. vaig arribar dissabte dins un avió. m’he decidit ha escriure’t per un parell de raons. la primera ja fa temps que no parlem i t’enyoro. la segona, per que soc un paio amb molta sort. amb tota la gent que hi ha a aquest cony de pais he anat a parar a casa d’un paio molt semblant a tu. bé, com pots veure a les fotos, fisicament no, tu la tens més.. vamos que ets més guapo.

visc a cas d’en jorge y l’amy. en jorge treballa per l’ajuntament de nova york. es el cap del departament de culinary concepts. primera cosa en comú, es el que t’agradaria fer si no haguesis aprovat les oposicions per a interventor. en jorge es molt com tú, fa coses rarotes, de tios progres. parla de menjar saludable a totes hores, cuina de maravella, li agraden els bons vins i fins i tot amb el bon temps agafa la bici per anar a l’estació.

avui he treballat amb ell tot el dia. ha estat com treballar amb tú. de fet la sensació de treball no existeix. en part per que es de poc pencar, com tú, en part per que amb ell les hores pasan ràpidament, com amb tú. en jorge ha complert 59. és tremendament generós. m’ha dut a la seva oficina, amb la seva gent. son una colla força diversa, un negre inmens, una negre inmensa(pero inmensa d’una altre manera, ja et parlaré en privat, no és el lloc ni el moment), dos italians, l’un del nord, tot cap, l’altre del sud, tot cor; també un americanot afrancesat i i un parell d’americans de la ceba. tots ells m’han parlat d’em jorge de la mateixa manera que la gent parla de tú.

aquesta colla es dedica a planejar les polítiques alimentàries de les escoles de la ciutat, on un milió de nens i nenes esmorzen i dinen cada dia. i en saben molt, tot i que es pasen tot el dia critican en bush i demanant més calers a l’administració Obama. vamos q volen + 36$ millions every day. no en tenen prou amb els 420$ million actuals. aixó si que es un pressupost com deu mana. com et deia en sabem molt, més que molta gent de la q tu i jo coneixem.

el que més m’ha agradat del dia d’avui ha estat un paperot que he llegit al metro on deia “economy goes up. economy goes down. education i forever” la propera vegada ham de venir together, t’ho pasarás molt bé.

petons.

pd. us deixo un parell de fotos del dia. bona nit.

pd 2. mola rebre els vostres mails, pero preferiria veure’ls al post així tothom podrà llegir-los

pd 3. com que ja estic fins els collons d’imitar en bush, he començat amb el ferran adrià del polonia i volen més i més, demà intentaré amb en montilla, creieu que funcionarà

primera, aquesta gent, els americans, no es tant diferent a nosaltres com pensen. riuen, ploren, estimen, mengen… son gent normal i corrent. es lleven cada dia per anar treballar a canvi d’uns dolars per aixecar una familia. pot ser en el tema dels hàbits, pero bàsicament son els mateixos. seuen al sofá per veure la tv, jeuen al sofà per llegir el diari, treuen el gos a pasejar…

segona, en jorge culpa a l’aparició dels computers i dels king size als fast food de l’actual situació alimenària dels joves del pais. es a dir, el desastre comença quan els nanos deixen de sortir al carrer a jugar. es tanquen a casa amb la videoconsola (us heu parat a pensar en el mot, vedeo-consola!) i els pares, que no volen o no saben cuinar, demanen un fast food per jalar. de fet aquí li diuen fast food a quasevol cosa. sembla ser, anys enrera, la gent dels fast food van inventar-se els king size, es a dir més quantitat pel meteix preu, i amb aixó van aconseguir que menjar fresc fos tant car, o millor més incomode. mireu avui hem comprat peix viu a manhattan, i es diumenge. aquí es jala bé, pero t’ho has de currar. has d’anar a buscar-ho. si haguerem volgut, qualsevol delivery ens hagués servit el sopar, pero també el berenar o el dinar o l’esmorzar o que se jo. conclusion, no perdem les tradicions. la tradició de dinar, d’anar al mercat, d’anar a casa dels avis els diumenges… només així aconseguirem enrecordar-nos de fer natilles per sant josep.

tercera. ara entenc per que els interesa que un paio d’una petiteta empresa catalana anomenada campos estela vingui a pasar quatre dies amb ells. creuen que poden aprendre més de mi que jo de ells! incredible, guy! aquesta gana d’apendre es el que fa gran aquest pais i aquesta gent. son capaços de moures cents de milles per anar a veure quelcom que els interesa i també de deixar que un paio grandot del campos estela vingui amb ells d’una setmana. ja m’esforço, pero pregunten ells més que jo. i quan els he explicat m’ho pregunten un altre cop.

per la resta ha estat un dia tranquil. l’ami, la dona d’en jorge, ha anat a nova york al teatre amb una amiga. mentres en jorge i jo hem anat de botigues de menjar per la ciutat. en pimer lloc a una botiga anomenada de españa. molt a prop de litle italy. un escàndol patriótic! pernil serrano a 99$ l’onza. els he comprat mitja per fer-los la gracia, pero encara tinc mal de panxa, pels dólars no pel pernil. després hem anat a voltar per les botigues de fruita, verdura, peixos i altres coses com granotes vives de chinatown. tant exótic com de dubtosa seguretat alimentària. pero sorpresa he vist el primer xinés nonagenari de la meva vida. tot just al costat d’una senyora gran que s’ens oferia a pelar les granotes si les compravem.

una mica més tard hem anat a pendre un bocí de tiramisú a la botiga del millor tiramisú del món. de fet aquí totes les botigues diuen que fan el millor quelcom del món. hem pres una tiramisú i un caputxino a preu d’un menú del bulli plus taxes i propina. deu s’apiadi de nosaltres. us deixo unes quantes fotos de tot plegat abans de marxar a dormir. demà ens hem de llevar a les 05:00 per pendre el bus de les 06:00.

bye. love you. (aixó es el que es diuen per telèfon, es que aquí la gent s’estima molt)

pd. al metro he flipat. una senyora ha entrat demanant i una noia li ha donat la bosa de la compra sencera, fins i tot el gelat que es cruspia. si, la compra sencera. en jorge diu que en aquesta ciutat es generen molts desperdicis i que la gent te masa de tot. no ho entenc. prefereixo creure que encara queda molta gent bona al món.

pd 2. aquets paios han descobert les mevos dots per la interpretació i han decidit fotografiar-me al costat d’un cartell d’en will ferrell, un showman que es guanya la vida imitant en george w. bush. ha estat “impresive” veure a la gent del carrer descollonat-se de riure amb mí. qui ha dit que no tenen sentit de l’humor els americans

16:15

and finally the last three questions. ha permanecidou controladou su equipaje de manou en todou momentou? si. ¿ha compradou alguna cosa in el duty free? no. ¿alguien le ha pedidou que le lleve algou en su equipaje de manou? no. continental give you thank’s and welcome.

nueve horas de avión, seis dias fuera de casa para aprender de unos tipos que controlan la entrada al país preguntandome por tres veces si soy un enfermo mental, si estoy perseguido por la justicia o si he estado involucrado en algúna trama de espionaje. estos tios son… la ostia. ¿a alguien se le ha pasado por la cabeza que si hubiera esta “involved” en rollos de espionaje les hubiera dicho algo? claro como que soy expepero, y estos la saben todo, sospechan de mis relaciones con doña espe o gallardón. ¡se me erizan los vellos; dios mio, que control!

el vuelo bien. conseguí colocarme en la puerta de emergencia, y disfruto de una amplitud de primera. me acompañan dos mozas de similares dimensiones a las mías. al verlas me pregunto, cómo se les ocurre a estos de continental dejar en nuestras manos la responsabilidad de la evacuación de la aeronave. dudo que cualquiera de nosotros tres sea capaz de salir por el diminuto ventanuco.  un apunte, antes de embarcar he jurado y perjurado sobre mi fluidez en la lengua inglesa con la finalidad de optar a un asiento en la puerta de emergencia. de no ser así no podría entender las instrucciones del personal de cabina en caso de evacución. verbalmente he asegurado sentirme capaz  dos veces y una tercera vez por escrito. pero una vez allí nadie ha comprobado si era cierto.

ahora empiezo a entender a esta gente.preguntan y preguntan, hasta la saciedad. y si te haces popó, saben que es mentira. bienvenido al país de lincoln, jfk, clinton, obama y la coca-cola (que por cierto en santiago oí que la había inventado un gallego); pero también de bush (padre e hijo) reagan, monica lewinsky y como no, de mi idolatrada sara pallin.

16:45

ara m’adono que he clapat com un animal. he de dur molta son enraderida d’aquesta setmana. caram quina setmana. encara no sé com soc aquí. tot i que tenia confiança, en un parells de moments vaig creure que no sortiriem. pero vam sortir, de moment, i ara soc aquí. encara tinc un parell d’hores d’avió per endevant. a la consola del meu seient he programat “dead poetry society”, el club dels poetes morts. pero en anglés. abans ho he intentar amb quantum solace del nou james bond, pero m’he domit com una soca. les he programat en versió original. així començo a acostumar l’oide.

no paro de parlar de la consola. us ho explicaré. la pantalleta de tv que tenim es titua a la capçalera del seient davanter. cadascú te la seva. es tàctil y pots triar: pelis, musica, series de tv, jocs. la mosa del meu costat està enganxada al sudoku. el cert es que amb aquest sistema, les finestres son tancades, per poder veure bé la pantalla, i ens obliga a viatjar en una penumbra que facilita la conciliació de la son, èro per damunt de tot la tranquilitat a la cabina. estem tots com “borregos” enganxats al trastos aquests. la tele amansa les besties.

pero ara m’he enganxat al club dels poetes morts. ostras es que també vaig llegir en whitman. el recordo difícil de llegir. era acostumat a llegir poesia molt rítmica, i es clar al llegir-ho traduit perd molta màgia. vaig llegir en walt whitman als vint-i- pocs. quan la peli. d’aquella època recordo molt també les coses del meu estimat forrest gump. d’aquella època mantinc les ganes de lluitar per ser jo mateix. sempre he trobat a algú disposat a pensar el que havia de fer, de dir, de pensar. el que faig, el que dic i el que penso es que ara vull ser aquí, anar on vaig, a aprendre i després a transmetre.

17:15

llegint seeting the table, d’en dany meyer, un reputat hostaler de manhattan, vaig aprendre la importància d’observar que i com meja la gent. la colega del meu costat s’ha cruspit el mateix que jo. una excelent suprema de pollastre al forn mab verdures, una amaida verda amb vinagreta de mostassa i un brownie. us he de dir que tot força bó! el que m’ha sorprés és com s’ho ha menjat. a diferencia meva (primer el pollastre, no volia que es refredés, després l’amanida i com a postres el brownie; el pa sense mantega); primer ha devorat el brownie. després el pollastre. a l’estona l’amanida i una mica mes enllà, el pa amb tota la mantega. tot aixó amb la corresponent dosi de sprite. no sé si vol dir res tot aixó, pero no us sembla extrany.  

ho sento pero ara us he de deixar, ens porten el brenar. nou hores en un avió és com un dia a l’hospital: tele-menjar, tele-dormir. pero no us amoineu, m’ensortiré. fins aviat!

17:30

ja soc aquí, i per berenar: una capseta de 20x10x5 cm d’alçada amb una bosa de patates, un tovalló de paper, que com tot el merchadising de continental du l’iscripció work hard, fligt high, i un sobre de mostassa. un altre cop mostassa. després una senyora ens ha ofert un entrepanet calent de gall dindi i formatge. no entenc lo de la capseta, crec que s’ho podien estalviar.

la societat dels poetes morts s’acaba. i penso en el que ens porta aquí. és el capitol de les espectatives. vinc a veure com funciona la máquina de les idees que mouen el món. ja fa temps que en parlem de com avançar-nos a les tendencies, i pot ser en jorge i la seva gent en tenen la clau. ells decideixen la política alimentària de la ciutat que canvia el món. nova york.  van ser els que van inventar-se la piràmede alimentària, els primers en parlar d’alimentació orgànica i els que han iniciat la creuada en contra de la hipertensió mitjançant lleis que retallen la presència de sodi en els aliments, fins i tot la dels salers a les taules dels restaurants. en aquesta ciutat no es menja malament, pero menjar bé es molt car.

com podeu veure, del poetes morts, adolescents, divertits, amb força per canviar el món mitjançant la poesia apresa a cop de paseig pel camp,  a la realitat d’un món que canvia a cop de lleis fetes per senyors grans i avorrits que treballen tancats en un despatx. com diria en daniel alonso, ¿justicia poètica? es la historia, sempre ha estat així.cada cop m’hi sento més pragmàtic. o m’estaré fent gran?

parlant de coses avorrides. m’ha tocat una hostesa que està per sucar-hi pà. es com la jenifer lópez a la peli aquella que fa de mestre de ball i en richrad gere se la treballa. ara bé, gasta una mala faba impresionant. pero finalment he aconseguit iun somriure. a cop de gastar-hi jo més mala faba. com no pot adonar-se la gent de la importància de fer bé la seva feina. del meu primer vol amb continental sempre recordarè la gaita de l’hostessa. tot i la recompensa del somriure. ¿ qué deu ser el que recorda la gent de la primera de la seva primera vegada amb campos estela? si heu esta capaços de llegir fins aquí i sou prou atrevits prodrieu escriure quelcom al respecte en el post!

zenquiu.

18:45

ens avisen de forces turbulències. he de penjar. one question, revisaré qauest esborranys (ortografia i sintaxi) en arribar a casa. prefereixo deixar-vos la frescura del moment . quan aterri intento conectar-me i penjar-ho. al flight map de la consola diu que encara ens queden 50 minuts. volem per sobre de boston.petons i abraçades. 

what time is it?

a casa son les 04:10 del diumenge. tot just m’hi fico al llit. ha estat una tarde excitant. aquest cop només he estat un parell d’hores per poder pasar els controls d’inmigració. m’han preguntat pel lloc d’italia on vaig neixer. lo flipas nen! sembla ser que hi ha un xoriço italià força semblant a mi que sovint vol entrar al pais i no acaben d’enxampar-lo. si en grazon s’adono ho tinc magre en tornar!.

en jorge va venir a buscar-me a l’aeroport de newark. un cop arribats a cranford, un petit poble de cases de fusta, com les de les pelis, en bruce un amic de la familia va donar-me un passeig en la seva camioneta. un paio singular. diu que te una novia uruguaya. es va fer un fart de posar-me cd’s de blues. jo vaig parlar-li d’un paio que hi ha a espanya que fusiona el blues i el flamenco, en rai amador, i va mirar-me de manera indescriptible. quan torni intentaré enviar-li un cd, de ben segur que ho fliparà.

a l’hora de sopar, van venir dues parelles. m’hi va tallar el fet de donar-se la benvinguda petonejat-se els llabis, vamos un piquito, pero per sort només van donar-me la mà. ha estat una gent molt agradable. mig celebraren el cumpanys d’en jorge, 52. vam cruspir-nos una sopa de gambes, i un rostit de vedella acompnyat d’amanida, salsa de xampinyons, montgetes verdes… que se jo. us adjunto alguna foto. després portaren un pastís xocolata, nata i maduixes. l’ha fet la claudia. deliciós. després de sopar d’avui no puc acceptar els comentaris negatius respecte a com menjen els americans.

recollint els ensenyaments d’en meyer, vaig fixar-me en que i com jalen aquesta gent. la primera diferència es que la beguda la tenien en una taula auxiliar. i que el menjar era ben disposat a la cuina, llavors cada cop que el cuiner, en jorge, s’adreçava a nosaltres, ens aixecavem i potavem els nostres plats de la cuina a taula. ha estat un ceremonial exquisit, tots els plats i guarniments ben disposats. excelent! per a portres el pastís que l’han servit amb el café, americà, en uns pots very impresive, he begut més café avui que en una setmana a rubí sud, aixó si amb la llet sempre freda i el sucre moreno.

no hem d’oblidar que som a casa d’un dels impulsors de la helathy food. així doncs, es cuina sense sal, tot i que, a taula sempre hi ha un saler. sembla ser que el que no es pot es afegir sal en el procés, pero si un cop finalitzat. curiós, no?, i la ministra espanyola decidida a treure la sal de les taules dels restaurants quan el que hauria de fer es treure-la de les cuines.

ara bé, el més impresive de la nit ha estat quan tots ens hem reuinit al voltant de la tv, un pel terra altres asseguts, per veure una parodi de bush a la tele. s’ujuro que no se que deia l’actor, pero m’he desfet de riure. aquest xicot l’ha de fitxar pel polonia! ha estat llavors quan els he explicat la meva admiració per na sara pallin, i llavors, en aquell ambient tant democrata… s’han rigut de mi. també aquí soc un incomprés

be jovent m’en vaig a dormir una estona. m’han dit que demà fins a les 09:00 no m’he de llevar. nona nit i records.

pd. fita important del dia. he fet un amic anomenat charlie. el voleu veure?